L’amor a la persona malalta per part dels familiars i professionals cuidadors és la base principal perquè el malalt gaudeixi d’una bona qualitat de vida i es senti content i feliç.
La força d’aquesta emoció la vaig poder experimentar quan vaig tenir cura de la meva mare durant disset anys, la qual patia la malaltia d’Alzheimer. És per això que vaig escriure els dos llibres: “Te quiero hasta el cielo” on relato la meva experiència de tenir cura de la meva mare i “Catorce comentarios sobre la enfermedad de Alzheimer y otras demencias” que es tracta d’una guia pels cuidadors.
L’estat emocional de la persona cuidadora és clau perquè el malalt estigui content i satisfet amb aquesta relació.
La persona cuidadora ha de saber trobar moments per a ella, perquè pugui descansar i per fer activitats que li agradin i l’omplin, d’aquesta manera quan estigui amb el malalt es sentirà plena d’energia, bon humor i optimisme i el malalt s’impregnarà d’aquesta flaire tan benèfic, Hi ha una dita popular que diu “no pots donar el que no tens”.
Algunes de les emocions de la persona cuidadora
Quan la persona malalta és diagnosticada, els familiars cuidadors passen per algunes d’aquestes emocions:
⦁ Desorientació, ja que no saben com afrontar la nova situació.
⦁ Inseguretat, a l’hora de prendre decisions sobre els passos que han de seguir.
⦁ Inquietud, per algunes de les reaccions de la persona malalta.
⦁ Enuig, que fa que s’enfadin en alguns moments davant d’algunes de les reaccions de la persona malalta. És una reacció molt humana perquè es cansen de les sortides incoherents del malalt i/o la repetició d’una mateixa frase tota l’estona.
⦁ Culpa per haver-se enfadat.
Hi ha situacions emocionals i pràctiques que influeixen en l’estat d’ànim dels familiars cuidadors, com són les dues que anomeno a continuació:
⦁ Històries familiars complicades que fan que el cuidador senti algun ressentiment amb el malalt perquè hi ha alguna circumstància no resolta entre ells. En aquest cas és molt important sanar la situació perquè la relació entre malalt i cuidador sigui bona; si és capaç de fer-ho es deixarà de sentir víctima, ja que podrà elaborar tot el que va passar.
És molt important perdonar-se de tot cor, primer a un mateix i després a la persona malalta amb la que va tenir el problema, D’aquesta manera el cuidador es sentirà alliberat de la motxilla que portava i podrà estimar la persona malalta de veritat, és llavors quan la nova situació és sanadora i gratificant per ambdós, els quals començaran a gaudir de la relació i a ser més feliços.
⦁ Els familiars, no tenen el temps que voldrien per ocupar-se del malalt, en aquest cas, es poden donar aquestes dues situacions:
1- Tenen poc temps i el poc temps que li dediquen és per obligació, i ho fan amb un sentiment de resignació i pensen que per ells és una càrrega. Aquest sentiment intern fa que tot i que li posin molt bona cara al malalt, aquest percep l’estat intern del cuidador i no està content.
2- Un altra actitud és la dels que també tenen poc temps però s’estimen el malalt i el poc temps que li dediquen és de qualitat, ple d’amor i dedicació. En aquest segon cas el malalt se sent molt feliç, i aquesta energia amorosa l’omple totalment, , ja que no compta tant el temps que se li dedica sinó la qualitat del temps dedicat.
Com a conclusió vull dir que si el familiar cuidador desitja que el malalt no només gaudeixi del benestar material del seu entorn, sinó que sigui feliç, és molt important que li ofereixi tot el seu amor genuí, ja que els malalts d’Alzheimer mai perden la memòria de l’amor, el qual per ells és un sentiment fresc i viu que els beneficia i al mateix temps la persona cuidadora es sent contenta i satisfeta d’haver fet el millor pel malalt, de manera que les dues parts en sortiran beneficiades.
Català 
Español