La Quimeta, la meva mare, que com ja us he comentat altres vegades va patir la malaltia d’Alzheimer; des que va anar perdent facultats em va anar inspirant una gran tendresa, un sentiment molt dolç que em satisfeia molt i m’impulsava a estimar-la des de la part més pura de mi.
Els malalts d’Alzheimer ens poden provocar molts sentiments diferents, uns positius i altres no tant, i un d’ells és aquest, la tendresa, sobretot a mesura que es van oblidant del personatge que han representant tota la vida i paulatinament es van convertint en persones més pures, més innocents, més netes, que no pensen en el passat ni tampoc en el futur i que actuen més com a nens i nenes innocents que veuen el món a partir de la seva mirada neta i transparent.
La mare cada cop era més nena, el seu somriure era obert i no tenia cap inconvenient en dir el què pensava en cada moment des de la més pura innocència ja que no tenia filtres.
Quan encara estava bé ens havia costat comunicar-nos mútuament els nostres sentiments, però quan la malaltia avançava ens va resultar més fàcil. Un dia, li vaig preguntar:“Quimeta, m’estimes? i ella ràpidament em va contestar:“si, fins el cel”. Em va emocionar la seva resposta perquè vaig sentir que les seves paraules no passaven pel cap sinó pel cor. Per això el títol que li vaig posar al meu primer llibre sobre l’Alzheimer va ser: Te quiero hasta el cielo (t’estimo fins el cel).
Recordo la meva mare quan estava a la residència i encara parlava, un dia vaig estar amb ella a la seva habitació abans que s’adormís. Ella tenia els ulls tancats i jo li vaig posar les mans sobre el seu pit per fer-li Reiki, que es tracta d’una tècnica en la que es passa energia benèfica a través de les mans a la persona que la rep, la qual la relaxava molt; ella estava encantada i molt tranquil·la i , de sobte, sense obrir els ulls em va dir: “a mi ara no m’interessa el que passa fora, estic molt bé aquí, aquesta és casa meva”.
Em vaig sorprendre molt pel què em va expressar i després hi vaig estar reflexionant. La meva mare quan estava bé, estava molt pendent de la seva família amb la que, a voltes, era una mica possessiva i controladora, era molt organitzada i comprovava de tant en tant els seus comptes i les seves possessions, recordava sovint el que havia experimentat en el passat, la qual cosa moltes vegades l’entristia i també planificava molt bé el futur. En canvi, ara em venia a dir que tot el que havia estat tan important per a ella en el passat, en aquest moment no tenia cap valor, era com si em digués: “ara vull viure el moment present on m’hi trobo molt bé”. Aquesta confidència que em va fer va ser una gran ensenyança per a mi ja que vaig aprendre sobre la gran importància de viure el moment present.
Quan la mare em va fer aquesta revelació, vaig sentir que ella llavors era lliure, no estava lligada per condicionaments socials, econòmics o culturals i això la feia molt gran i vaig sentir enveja, perquè jo encara, a vegades, estic condicionada per les coses externes que m’envolten la qual cosa fa que a voltes em resulti difícil estar en el moment present on la meva ment està neta de condicionaments externs i puc viure el que sigui: des de parlar amb un amic, rentar els plats o tenir cura de les meves plantes amb total enfoc.
Quan sóc capaç de estar en aquest estat gaudeixo molt més de qualsevol cosa que faci i com va dir en una ocasió Abraham Lincoln (en línia «Finalment, els anys de vida no són rellevants, sinó que allò més important és la vida dels anys». És important la vida dels anys ja que és llavors quan omplim de vida i energia benèfica qualsevol acte que estem realitzant i això passa quan vivim en el moment present i aquest és un dels grans aprenentatges que em va regalar la meva estimada mare.
Gràcies Quimeta, t’estimo 20 d’octubre de 2022
Català 
Español