Moltes persones malaltes d’Alzheimer i altres demències els agrada jugar. Quan el seu estat de deteriorament és molt evident, la seva imaginació els porta a viure algunes situacions com si fossin reals i d’aquesta manera es senten bé.
La meva mare, que va patir aquesta malaltia durant disset anys, va descobrir els llibres de contes dels meus nebots, els quals li van cridar l’atenció pels seus dibuixos creatius i plens de color i al veure’ls va dir “oh, això és el que jo vull” des de llavors li agradava mirar els dibuixos i que la persona que l’acompanyava li expliqués el conte, tot i que a les hores ella encara llegia però no entenia gaire el sentit del que llegia. “oh, això és el que jo vull”des de llavors li agradava mirar els dibuixos i que la persona que l’acompanyava li expliqués el conte, tot i que a les hores ella encara llegia però no entenia gaire el sentit del que llegia.
Mes tard, quan la mare ja havia ingressat a la residència, una senyora resident, Pilar, em va dir:“Saps? Cada dia porto la teva mare a jugar al riu i ens ho passem molt bé, demà la hi portaré un altra vegada i li donaré caramels”, jo li seguia la corrent, tot i que el que m’explicava era fruit de la seva imaginació. Jo aparentava sorpresa i alegria i li responia: que bé, porta una pilota per jugar”Pilar em deia: “si, si, la portaré”; la meva mare no era molt conscient del que estava passant, però la Pilar vivia plenament el seu relat, ja que ella considerava que la meva mare era la seva nena i la tractava i estimava com si fos la seva filla petita.
La meva mare li agradava jugar amb els seus dits, es passava el dia comptant-los: 1,2,3 ...fins 50 o més, o per grups 10,20,30 etc..., era un dels seus jocs preferits, es sentia molt important i la seva autoestima augmentava quan algú li valorava la seva activitat, li semblava que estava fent un bon treball; suposo que inconscientment va buscar una activitat que ella era capaç de fer i així es mantenia útil i entretinguda, ja que la meva mare sempre havia estat molt activa. Els seus companys de la residencia la valoraven i deien: "Quimeta (així es deia la meva mare) es passa el dia comptant, és molt intel·ligent perquè compta molt bé,”, "deu haver tingut un treball molt important" etc. Quan jo li deia ”Quimeta que bé comptes, ho fas molt bé” ella em responia amb un somriure i un gest d’orgull i autoestima que es reflectien en el seu rostre radiant.
La senyora Otília li agradava jugar amb nines, no havia tingut fills i tenia cura de la seva nina amb molt d’amor; la passejava, li donava el menjar, la posava a dormir i s’imaginava que la banyava i li canviava els bolquers. Quan ella se’n anava a dormir sempre tenia la seva estimada nina al seu costat, que la tractava com una filla.
La senyora María s’entretenia molt amb un gat de peluix. Ella sempre havia estimat els animals, especialment els gats, els quals sempre li havien fet companyia i els havia cuidat molt bé. Quan va tenir que ingressar a la residència els seus familiars li van regalar un gat de peluix i ella el va rebre amb molt d’afecte, el portava a tot arreu i tenia molta cura d’ell ja que, per ella, el seu gatet era molt important.
Les conclusions que he tret de tots aquests cassos que us he relatat són:
- És important que la persona malalta d’Alzheimer o d’altres demències a mesura que es va deteriorant mentalment tingui estímuls que l’ajudin a viure millor, encara que siguin fruit de la seva imaginació.
- Els cuidadors d’aquestes persones és bo que els segueixin la corrent i, si s’escau, juguin amb elles.
- Les persones malaltes amb un grau de deteriorament elevat que s’entretenen amb algun dels estímuls que he anomenat més amunt o altres, la seva pèrdua cognitiva és més lenta ja que estan motivades.
- Aquestes motivacions els activen i estimulen a seguir vivint amb una millor qualitat de vida, més felices i amb un millor benestar emocional.
Com diu la Fundació Fundació Pasqual Maragall en el seu blog:“Gaudir d’activitats que ens resultin plaents ens aporta benestar i fa que les nostres vides siguin més plenes. Quan apareixen certes malalties sembla que es perd la capacitat de realitzar-ne moltes d’elles, però en realitat es podria continuar gaudint-les amb les adaptacions necessàries”.”.
20 de desembre de 2022
Català 
Español