L’Elena té una vida còmoda i plena i n’està força satisfeta; és filla única i té la seva pròpia família, està casada amb dos fills.
Des de feia un temps veia com la seva mare s’oblidava de moltes coses; va anar al metge de capçalera i aquest no li va donar importància al que li passava perquè deia que la pèrdua de memòria de la seva mare era cosa de l’edat, però ella veia que anava perdent facultats poc a poc: no recordava una recepta de cuina que abans feia a la perfecció, es deixava la compra a la botiga, etc.
L’Elena estava cada dia més preocupada i sempre que podia trucava la seva mare per veure com estava. Finalment va aconseguir que el metge de capçalera li fes un volant per portar-la al neuròleg i va succeir el que ella es temia, li van diagnosticar la malaltia d’Alzheimer. Poc a poc la mare va anar perdent facultats; l’Elena intentava controlar-la, però era força complicat ja que la seva mare, al principi, no volia que cap persona la ajudés a casa seva ja que ella creia que era prou capaç per prendre les seves pròpies decisions tot i que sovint eren equivocades.
Per a l’Elena tot això va suposar un gran repte, la seva situació personal va girar com una mitja, estava molt preocupada, ella feia tot el que li era possible per ajudar la seva mare però sentia que no era suficient. La mare va anar perdent facultats poc a poc, passant per totes les fases de la malaltia, i per a l’Elena va ser molt difícil acceptar-ho, ja que el repte era cada cop més gran, es sentia impotent i a més li costava acceptar la nova etapa, ja que la seva mare, a voltes, es comportava de manera agressiva i incoherent. Era com un cercle tancat, l’Elena es sentia desbordada, impotent i estressada i la seva mare cada cop es comportava pitjor.
Va arribar un moment que va tenir que enfrontar-se a la nova realitat i va fer un treball personal que la va portar a seguir les següents passes i, a banda, anava proporcionant recursos a la seva mare que la poguessin ajudar en cada etapa els quals, a mesura que anava perdent facultats, acceptava més :
- • L’Elena va aprendre a acceptar la nova situació.
Es va adonar que fins a les hores no havia acceptat, de veritat, la malaltia de la seva mare i aquesta actitud l’havia portat a sentir-se cada cop més preocupada i nerviosa i aquests sentiments en lloc d’apropar-la a la mare, la separaven cada cop més, tot i que aparentment estava prop d’ella i l’ajudava en tot el que podia.
Quan va acceptar plenament la nova situació, poc a poc es va anar sentint més alleugerida i es va anar tranquil·litzant; aquesta nova actitud va comportar que cada cop es sentís mes a prop de la seva mare i ja no li afectava tan la seva manera d’actuar perquè l’observava sense involucrar-s’hi, ben al contrari la comprenia i valorava les diferents reaccions i comentaris que ella feia, tot i que molt cops no tenien gaire sentit.
Aquest canvi d’actitud el va captar la seva mare que també va començar a estar més tranquil·la i segurament a nivell inconscient es va sentir més acceptada i valorada.
L’Elena es va començar a sentir cada cop millor, i va anar observant amb tendresa les reaccions de la seva mare, la qual cada vegada es comportava més com una nena.
- Va a aprendre a estimar la seva mare
La va començar a estimar tal i com era ara, sense expectatives. D’aquesta manera va sentir que cada cop el sentiment d’amor vers la seva mare era més profund i autèntic i que la relació entre elles era més bona.
Podríem dir que l’Elena va començar a estimar-la de manera incondicional, sense jutjar les seves reaccions ni esperar-ne res a canvi; aquest canvi va fer que la relació entre elles fos més bona i satisfactòria que mai.
L’Elena la visitava sempre que podia i com que ja tenia persones professionals que s’ocupaven d’ella, perquè la seva mare poc a poc les va anar acceptant, quan ella estava amb la seva mare era per gaudir-la, així jugaven, cantaven cançons que la mare anava recordant, passejaven i s’estimaven molt i, si s’esqueia, quan la mare ja no podia menjar sola, li donava el menjar. Va arribar un punt que la mare no sabia qui era l’Elena, però a ella no li molestava i la seguia estimant de manera pura i autèntica.
Aquest canvi d’actitud de l’Elena va fer que la relació d’ambdues fos cada dia millor. Per a l’Elena ja no era un esforç ocupar-se de la seva mare, sinó una gran satisfacció, i la mare, malgrat molts cops no la reconeixia, era molt feliç quan l’Elena estava amb ella. L’Elena va acabar reconeixent que ocupar-se de la seva mare durant la seva malaltia va ser un regal que li va proporcionar la vida, perquè la va ajudar a obrir el seu cor, el qual fins ara l’havia tingut una mica tancat, i d’aquesta manera va refer els llaços més autèntics i purs amb ella.
Quan la seva mare va morir, va sentir el dolor de la pèrdua d’un ésser molt estimat, i a la vegada va sentir dins del seu cor la pau i l’alegria que li va proporcionar haver-se ocupat de la seva mare cada cop més per plaer que per obligació.
Foto de Omer Salom a Unsplash
20 d’agost 2022
Català 
Español