EEstem vivint uns moments intensos a la nostra societat, moltes persones properes i no tan properes se’n van ara i sentim molts cassos que ens sorprenen: ““aquest ha mort d’un infart; s’ha assegut al sofà després de sopar i s’ha mort”, “estava a casa sola, es trobava bé, va caure i ja no es va poder aixecar, quan els seus familiars la van trobar a terra, la van portar a l’hospital i es va morir en unes poques hores”, “aquest esportista s’ha mort de repent d’un atac de cor” etc. etc.
Altres casos no són tan sorprenents com el de la meva tieta Conxita que tenia noranta un anys i s’ha mort després de patir la malaltia d’Alzheimer i també la de càncer. Feia uns anys que estava malalta i vivia en una residència on la tractaven molt bé i la seva família la visitava sovint.
Els últims anys de la seva vida la Conxita es va asserenar molt; era una dona intel·ligent i molt avançada per la seva època, era força emprenedora ja que portava dues botigues de roba. En els seus últims anys va patir la malaltia d’Alzheimer de manera lleu per la qual cosa era capaç de raonar una mica i quan parlava amb la seva neta Alba, que li feia moltes preguntes per estimular-la, li va arribar a dir que sentia que havia fet algunes coses mal fetes durant la seva vida i que ara se’n penedia; aquest comentari em sembla que diu molt d’ella, perquè ésser capaç de dir el què s’ha fet malament durant la vida no tothom ho fa, i quan es fa, la persona demostra que s’ha convertit en un ésser més humil i que s’està lliurant del seu ego més competitiu. A més ho explicava a la seva neta d’una manera serena i natural.
El que no estic segura és de si ella es va perdonar a si mateixa, la qual cosa hauria estat molt bo per tal que no li quedés el sentiment de culpa, ja que tots fem coses malament en aquesta vida, i el més important és reconèixer-ho, demanar perdó personal o mentalment a la persona o persones afectades i, si s’escau, perdonar-nos, ja que sentir-nos culpables no ens ajuda en res, sinó que ben al contrari, ens fa mal.
La veritat es que quan vaig visitar a la meva tieta al tanatori, la vaig trobar molt guapa i amb un rostre tranquil, la qual cosa feia pensar que el seu traspàs havia estat suau, ja que es respirava molta pau al seu costat.
Que important és que, en algun moment, puguem fer un repàs de la nostra vida per intentar reconèixer alguns aspectes foscos que tots tenim: enveges, arrogància, rancúnia etc. que no ens ajuden a créixer com a persones i intentar solucionar-los el més aviat possible, demanant perdó, perdonant-nos i perdonant a un altra persona, si s’escau. Per aquesta raó ens cal observar els nostres actes amb humilitat i honestedat.
Tenia una companya de treball preciosa com a persona i molt eficient professionalment que va morir als vint i nou anys de leucèmia, un dia, després d’una crisis a causa de la malaltia, la qual semblava que ja havia superat, li vaig preguntar: ““Paula, què has après amb aquesta malaltia?” i ella, sense pensar-ho massa, em va contestar: “he après que quan tenim un problema amb algú o amb nosaltres mateixos, és importantíssim que el resolem el més aviat possible, parlant amb la persona o bé analitzant en el nostre interior per què hem actuat d’una determinada manera, perquè no sabem el què pot passar demà i per tant és important que anem alleugerint la nostra motxilla” Em va sorprendre la seva resposta tan sàvia.
El dia de la cerimònia del seu comiat, la seva parella parlant de la angelical Paula va tornar a parlar del que ella comentava amb les persones de la seva confiança, sempre els deia que tenien que resoldre aviat els conflictes pels quals anaven passant.
Jo també ho crec així. És molt important que tots els problemes que anem tenint durant la vida, tan aviat com puguem, els anem resolent perquè no sabem què ens espera demà, i si els anem solucionant marxarem més lleugeres, netes i en pau, i mentre estem en aquest planeta farem la vida més agradable i fàcil a les persones del nostre voltant i serem més felices.
Quan marxa un ésser estimat ens sentim adolorits, no voldríem que marxés, ens deixa un buit molt gran i sovint és difícil tornar-lo a omplir i això és molt humà i natural; però hem de saber que tots marxem quan ens toca deixar aquest món; alguns diuen que abans de néixer la nostra ànima ha signat un contracte on diem el propòsit de venir a la terra i la data en que marxarem. Si això és així, encara que sigui molt dolorós perdre a un ésser estimat, ens podem consolar pensant que tot i que la persona que se’n va no ho recorda, ella va decidir quan marxaria. Quin estímul més gran és per a mi pensar que és així i que tot i que senti el buit de la persona estimada que se’n va, ella ho ha decidit. Aquest pensament em dóna molta pau, tot i que encara senti el dolor de la pèrdua i la recordi sovint.
Català 
Español