Aquesta malaltia, que està tan de moda avui, va començant poc a poc, per la qual cosa gairebé sempre ens resulta difícil detectar-la els que estem a prop de la persona afectada.
Acostumem a disculpar els seus petits lapsus, que al principi no solen ser massa diferents dels que pot tenir una persona sana: petits oblits, pèrdues temporals de la memòria etc.
Al principi tot sembla normal i no li donem massa importància i els familiars i amics podem creure que es tracta de alts i baixos momentanis. La persona afectada tampoc ajuda perquè, com que encara té un nivell de domini de la seva situació alt, intenta dissimular quan té una errada més important.
Així em va passar amb la meva mare, en aquells moments ella vivia sola, i ens enganyava tan com podia, suposo que es tractava del seu mecanisme de defensa davant una situació que no li agradava i que intentava amagar.
També m’ha passat amb una amiga meva, la Carme, una companya de viatge important, ha estat una gran psicòloga d’adolescents i som amigues des de fa molts anys, el que més ens unia era la natura i les activitats culturals, com la música, les exposicions, dansa … etc.; poc a poc totes les amigues vàrem notar un comportament estrany, li feia por anar sola per alguns carrers, s’oblidava de coses, no volia fer algunes de les activitats que sempre havíem gaudit juntes, no tenia la iniciativa de ser la capdavantera davant situacions diverses com abans, ja no li interessava comentar la situació social i política, etc.
Per a mi i les seves amigues era molt decebedor observar el seu canvi de comportament, però ens resistíem a pensar que podria patir un principi d’Alzheimer.
La seva germana, amb la qual havíem comentat la situació alguna vegada, la volia portar al metge però la Carme que és molt tossuda no volia anar-hi; un dia va decidir anar sola al neuròleg per consultar-li sobre la seva pèrdua de memòria però quan van començar a fer-li proves que ella no va considerar adients, va marxar i no hi va voler tornar. Després li va comentar a la seva germana que el neuròleg l’havia tractat com una malalta d’Alzheimer.
Poc a poc, la situació es va anar agreujant i finalment la seva germana va aconseguir acompanyar-la al neuròleg el qual li va diagnosticar la malaltia d’Alzheimer.
Va ser un cop molt fort per a tota la família i per a totes les amigues que l’estimàvem, no ens en sabíem avenir. La Carme sempre ha tingut molt bones amigues ja que ella sempre ens ha ajudat i ha estat al nostre costat quan hem tingut alguna dificultat a la nostra vida.
Després de conèixer el diagnòstic el grup d’amigues vàrem continuar sortint amb ella, per tal que ella sentís que tenia una vida normal, tot i que teníem que estar molt pendents d’ella i les seves pertinences, les quals se les deixava a qualsevol lloc i teníem molt pocs temes de conversa, ja que ella ens repetia contínuament les mateixes coses.
Més endavant ja no va poder viure sola y la seva germana la va ingressar a una residència. Al principi estava, més o menys satisfeta, les amigues ens tornàvem per visitar-la i treure-la a passejar, i ella estava molt contenta. Ens coneixia i gaudia les sortides, i ella, que és molt agraïda, ens donava les gràcies.
Fins que va arribar la pandèmia el març de 2020, des de a les hores va estar més d’un any sense sortir i les amigues no l’hem pogut tornar a veure i els familiars l’han pogut visitar molt de tant en tant. Això ha fet que es deteriori molt, camina molt poc, ha perdut molt la memòria, ja no recorda a les amigues i ha perdut l’alegria.
Tot i això desitgem q en aquesta nova etapa la podrem visitar i gaudir amb ella, tot i que ja no ens conegui, però si que podrà sentir el nostre amor per ella.
Carme
20 de juliol de 2021
Català 
Español