El que més m’agrada dels malalts d’Alzheimer és com, a mesura que avança la malaltia, es van convertint en persones innocents i pures, com són els nens. Un malalt d’aquestes característiques es va tornant cada cop més infantil i això li dóna un atractiu especial sempre i quan les persones del seu voltant el saben mirar amb els ulls del cor. A mesura que ja no li interessen les seves anteriors creences, com són: el protagonisme, el competir, el destacar, els bens materials, la seva posició i la de la seva família etc., es va desprenent dels valors que li ha inculcat la societat i arriba un moment que només li queda la innocència i, pels bons observadors, es converteixen en un mestre en l’art d’estimar, ja que l’únic que els interessa és ésser estimats i correspondre a aquest amor.
La meva mare quan va començar a tenir els primers símptomes de la malaltia, un dia teníem una reunió familiar a la casa del meu germà, la mare es va fixar en un conte dels seus fills i amb un rostre de sorpresa i alegria va mirar el conte i va dir: "Oh que bé, això és el que necessitava", a les hores la dona del meu germà em va donar uns quants contes perquè els li llegís de tant en tant.
Quan la mare encara vivia a casa seva, jo cada nit dormia a casa seva i al matí la dutxava, li donava l’esmorzar i la medicació i el meu germà la portava al Centre de Dia, abans de marxar, molt contenta i riallera, ella anava a acomiadar-se de les seves veïnes i els deia “em vinc a acomiadar perquè me’n vaig al col·legi”.«.
Un dia li vaig preguntar: “Quimeta, m’estimes?” i ella em va respondre: “si, fins el cel”, aquesta era la frase que ella deia quan era una nena. Per aquesta raó el llibre que vaig escriure, on explico tot el procés de la seva malaltia i com ho vaig resoldre li vaig posar per títol “Te quiero hasta el cielo” com a record del que ella em va dir.
La meva mare quan ja estava a la residència, un dia vaig anar a la seva habitació, l’acabaven de posar a dormir i li vaig fer Reiki, que és una tècnica en la que li posava les mans sobre algunes parts del seu cos i li transmetia energia curativa i a ella li agradava perquè la relaxava molt. Ella estava amb els ulls tancats i jo li vaig posar les mans sobre el pit i sense obrir els ulls em va dir: "a fora passen moltes coses però a mi no me’n interessa cap, jo estic molt bé aquí, això es casa meva”. El que em va dir em va fer pensar, ja que ella que sempre havia valorat tant els aspectes materials, socials i familiars de la vida, ara els havia deixat de banda i es sentia contenta i possiblement alleugerada.
A la residència, la mare va trobar un joc que ella podia fer sola amb el que es passava moltes estones jugant, consistia en contar els dits de les seves mans: 1, 2, 3..... fins a 50 o cent o 10. 20, 30 fins a 100 o més, etc. i així es podia passar hores la mar de distreta, els seus companys estaven fascinats amb aquesta activitat de la meva mare i alguns deien: la Quimeta és una dona molt intel·ligent perquè compta molt bé, deu haver tingut una feina molt important...”.
Jo anava a passar gairebé cada tarda amb ella a la residencia, si no hi podia anar, hi anava un dels meus germans, ja que vàrem acordar que cada dia de l’any un dels germans passaria la tarda o el matí amb ella. A vegades la feia jugar a un joc que ella jugava amb nosaltres, els seus fills, quan érem petits. Li agafava les dues mans i li dibuixava amb el dit, a la palma de la seva mà, una espiral i tot seguit feia anar les seves mans amunt i avall i li cantava: “arri arri burriquet, de la Seu a Martinet, comprarem un formatget, per dinar... per sopar... i per la Quimeta si !!! n’hi haurà!!!". Al acabar les dues rèiem i la mare estava molt satisfeta, i a les hores ella tornava a apropar-me les seves mans movent-les amunt i avall perquè tornés a començar..., perquè volia seguir jugant. Era molt bonic veure la seva innocència i les ganes de jugar que tenia i de recuperar moments de la seva infantesa que recordava de manera intacta.
Com a conclusió vull dir que és molt reconfortant acompanyar aquestes persones malaltes quan tenen aquestes reaccions infantils perquè tornen a la puresa de la seva infantesa i això els fa sentir contentes i satisfetes. A més, si reconeixem i valorem les seves reaccions, la seva autoestima puja, per això és molt important valorar el que fan i el que diuen, encara que sigui una pura fantasia, ja que per a elles s’ha convertit en una realitat.
Català 
Español