Els malalts d’Alzheimer, a mesura que van perdent facultats, no són gaire conscients del què els passa ni del que necessiten i volen.
A mi em produïa molta tristesa i tendresa quan veia que la meva mare era una persona tant indefensa. Per exemple: una vegada quan estàvem de vacances al meu poble, la Seu d’Urgell, la meva mare va caure a l’hort de casa nostra, jo no sabia on era, la buscava i no la trobava i de sobte la vaig descobrir estirada a terra, sense moure’s, ni queixar-se i se’m va trencar el cor, si no l’hagués trobat, jo o algú altre, es podia haver estat allí hores i hores sense dir res ni demanar ajuda; aquesta situació em va produir molta tristesa i tendresa i em va fer conscient de la indefensió d’aquests malalts que no saben el què els passa i no saben queixar-se ni demanar auxili.
Aquesta va ser la raó principal per la qual vaig decidir convertir-me en els seus ulls per tal que podés esbrinar el què a ella li mancava i no sabia reclamar i jo proporcionar-li. Quan va ingressar a la residència aquesta funció es va tornar indispensable per tal que a ella no li manqués res. Amb això no vull dir que no se’n ocupessin prou be, perquè la residència on la mare va viure els últims dotze anys de la seva vida, l’atenció al resident era molt bona i hi va estar molt bé, no li va mancar mai res de l’essencial, però s’ha de reconèixer que tot i que tenien el personal suficient segons la reglamentació oficial, tenien moltes persones discapacitades per atendre i se’ls podia escapar alguns aspectes necessaris que els malalts, com la meva mare, no sabien reclamar.
D’aquesta manera la mare va poder tenir una vida plàcida els últims anys de la seva vida. Per exemple, quan la mare ja gairebé no podia empassar-se el menjar i li havien de donar triturat, el qual no és massa agradable al paladar dels malalts, a l’hora del àpat estava pendent per si podia aconseguir que el menjar li resultés més agradable; sempre que podia, demanava algun plat no triturat que podia xafar amb la forquilla, com verdura i una truita o peix , i que el convertia en una textura molt fina que la mare se’l podia empassar i al mateix temps ella podia paladejar el gust del menjar molt més, diferenciant la verdura de la truita o peix. Quan podia fer-ho així, la mare em demostrava amb la seva actitud que estava encantada i s’ho menjava ràpidament i amb fruïció, cosa que no passava quan menjava el triturat.
Un altra vegada, a la primavera la van treure després d’esmorzar a prendre el sol amb una brusa fina, feia una fresca agradable; quan vaig arribar i me’n vaig adonar que segurament la mare tenia fred però no ho sabia expressar, vaig anar a buscar-li una rebeca i li vaig posar, però sembla ser que ja havia agafat fred i es va refredar, i els refredats en una persona tan delicada poden ser greus, perquè si se’ls produeix mucositat i els han de donar antibiòtic pot ser perillós, en alguns casos, ja que pot derivar en alguna complicació desagradable.
Fa uns dies vaig anar a veure a la residència una amiga que pateix aquesta malaltia, ja fa un temps que parla molt poc i gairebé sempre està amb els ulls tancats. Quan vaig arribar la vaig saludar efusivament, ella va obrir els ulls i va somriure i els va tornar a tancar. Volia passar una estona amb ella, però no sabia què fer, li vaig portar un bombó i quan li vaig dir no va fer cas, crec que ja no sap el què és un bombó, llavors li vaig posar prop de la boca i el va reconèixer i en va menjar un tros i li va encantar i quan va acabar va obrir la boca i li vaig posar prop de la boca i ella va mossegar un altre tros, així vàrem anar fent fins que se’l va acabar; el seu rostre seguia inexpressiu tot i que per la seva actitud vaig entendre que li va agradar.
A les hores, vaig decidir buscar en el mòbil una peça musical del violoncel·lista Stefan Hauser i li vaig posar : Medly in Love, quan la va sentir, va dir “oh!, que bonic”, vàrem estar escoltant aquesta música i mentrestant li anava acariciant els braços i la cara i podia veure com el seu rostre estava concentrat en la música i estava complaguda; quan va acabar, la vaig abraçar i li vaig fer un petó, i ella va obrir els ulls, va somriure i em va abraçar, després la vaig portar a dinar. Aquest dia, la meva amiga va gaudir de tres coses que li encanten: els bombons, la música clàssica i les carícies afectuoses; ella no va ser capaç de dir-m’ho sinó que vaig ser jo que, coneixent-la, les vaig posar al seu abast i per una bona estona va estar contenta.
20 de novembre de 2023
Català 
Español