Els malalts d’Alzheimer són persones emocionalment inestables perquè canvien d’estat d’ànim amb molta facilitat, especialment al principi de la malaltia que esta canviant molt, tant la seva estructura emocional com la cerebral, les quals s’estan adaptant a la nova situació i al seu entorn; ja que d’alguna manera encara són conscients de la realitat i s’adonen que estan perdent facultats. Suposo que es tracta d’una manera de revelar-se davant la situació la qual no controlen i tot això els causa malestar e inestabilitat.
La meva mare durant tot el seu procés de malaltia, que va durar disset anys, va anar canviant. Recordo que al principi, estava molt enfadada amb un veí, amb el qual sempre havia tingut una bona relació i s’havien ajudat mútuament. De sobte, va començar a dir que no es fiava d’ell i que sospitava que li prenia els diners de la seva llibreta del banc. Això ho va explicar a una veïna amiga, la qual li va intentar treure del cap aquesta idea sense èxit.
Un altra vegada va tenir una reacció molt agressiva amb una veïna del nostre poble, la Seu d’Urgell, amb la que sempre havia tingut una bona relació, ella va aguantar el xàfec amb molta paciència i no li va tenir en compte i després d’una estona es tornava a relacionar amb ella com si res hagués passat.
També es va mostrar molt agressiva amb una cuidadora que l’anava a recollir al centre de dia, la passejava pel barri i la portava a casa, li feia el sopar i la posava a dormir. Tot anava bé mentre estaven fora de casa, caminant i passejant, però quan arribaven a casa la mare es convertia en una persona enfadada i li deia que ella no necessitava a ningú a casa seva i que se’n podia anar, perquè ella era la mestressa de la casa. Com que la cuidadora la intentava convèncer que s’havia de quedar per fer-li el sopar, ella no ho entenia i li deia que si no marxava a les hores li ordenava que li fes neteja de tota la casa, La cuidadora per tal que es calmés es posava a netejar la casa, la qual cosa era una situació molt violenta. Per aquesta raó en aquest temps vàrem canviar de cuidadora molt sovint fins que en vàrem trobar una que era una bona professional que tenia molta habilitat per donar-li la volta al que li demanava la meva mare i aconseguia que acceptés tot el que ella li deia. Crec que la raó per la que la meva mare es va calmar amb ella va ser perquè no es prenia el que li deia la meva mare personalment i quan parlava amb ella ho feia amb molt amor i respecte. Aquesta és la clau per tenir una bona relació amb aquests malalts, quan la comunicació amb paraules o amb l’expressió corporal està plena d’afecte i respecte.
Aquestes reaccions bel·licoses no les va tenir mai amb nosaltres, els seus tres fills, ni tampoc amb les cuidadores del centre de dia a les quals adorava.
A mesura que la malaltia va anar avançant es va convertir en una persona més pacífica i aquesta etapa va coincidir amb quan va ingressar a la segona residència, ja que a la primera, que hi va ser dos anys i mig, no ens hi vàrem trobar bé, ni la mare ni la família.
A la segona residència es va anar convertint en una persona calmada, alegre i molt dolça, per la qual cosa tan les cuidadores de la residència com els tres fills vàrem poder fruir d’aquesta part més positiva, amorosa i alegre de la nostra mare.
Els últims dotze anys en que la mare va estar a la segona residència, ella i jo vàrem passar uns anys idíl·lics, perquè la mare rebia el meu amor i me’l retornava amb escreix, a la seva manera. La vaig gaudir molt perquè anava a veure-la gairebé cada dia, no per obligació sinó per gust, ja que ens ho passàvem molt bé juntes: parlant a vegades de converses incoherents però que a ella li encantaven, jugant, explicant contes, cantant i expressant-nos el nostre amor l’una a l’altra.
En aquesta època vaig reconciliar-me emocionalment amb ella, i vàrem ser molt felices, perquè la nostra relació estava basada en l’afecte, que és de les poques coses que a ella li interessaven.
20 de agost de 2024
Català 
Español