La relació dels nens i joves amb les persones malates d'Alheimer i altres demències

La majoria dels nens i joves acostumen a tenir una bona relació amb els seus avis amb els que, molt sovint, tenen un vincle molt tendre que reconforta tant els avis com els nens i joves, ja que en general els avis no demanen res a canvi i el contacte entre ells sol ser juganer, nutritiu i ple d’amor; els nets els reconforta molt aquesta connexió, ja que els seus pares no tenen aquest tipus de relació amb els seus fills que sens dubte es afectuosa però més plena de normes.

Quan algun d’aquests avis comença a perdre la memòria, els nens i joves primer no en son gaire conscients, ja que la seva relació entre ells es basa en gaudir i en l’afecte, però a mesura que les pèrdues de memòria són més grans es desconcerten una mica; és en aquest moment e inclús abans quan els pares hi tenen un gran paper per tal que la relació entre nens i joves amb els seus avis continuï i ambdós se’n beneficiïn.

És bo que els pares parlin amb els seus fills i els expliquin l’estat actual del avi o àvia, el qual encara que al principi de la malaltia no ho sembli, han de comprendre que està malalt i ja no els pot explicar tantes coses com feia abans ja que està perdent la memòria, tampoc els pot cuidar tant com havia fet fins a les hores; per aquesta raó és benèfic que els pares dels nens i joves acceptin de cor la malaltia dels seus pares i a partir d’aquí expliquin la nova situació als seus fills de manera serena, amb respecte i naturalitat, fent-los veure la importància que la relació entre avis i nets continuï com sempre tenint en compte la situació actual, ja que d’aquesta manera se’n beneficiarà l’avi malat i també el nen o jove que segur que podrà oferir a l’avi la tendresa i afecte que aquest li ha donat fins ara. Tot i això, la relació que els adults tinguin amb la persona malalta és el millor exemple a seguir pels nens i joves.

Avui en dia, s’han editat molts llibres de contes adreçats a nens que descriuen amb dibuixos i paraules aquesta malaltia d’Alzheimer i altres demències que poden ajudar els adults a explicar la situació de l’avi, acostumen a ser contes fets amb molta sensibilitat que els nens poden entendre. Com a exemple anomeno aquest que és un dels molts títols que han sortit i que ajuda a que els nens entenguin millor a les persones malaltes d’alguna demència: ”la iaia necessita petonets” (la abuela necesita besitos) Autores: Ana Erguia i Carme Sala – Editorial Preteu. D’aquesta manera els nens i nenes comprenen d’una manera lúdica i entenedora el què vol dir que el seu familiar pateixi aquesta malaltia.

La Fundació Pasqual Maragall diu en el seu blog: “Per promoure la relació entre la persona amb Alzheimer i l'adolescent, és important important involucrar-lo en la tasca de cuidar-la, encara que de forma moderada”... “En general, tant els nens com els adolescents són molt observadors i capten més les situacions que els envolten del que sovint mostren; a l’hora, solen ser molt flexibles i adaptables”... ...”És molt important no donar per descomptat que no necessiten saber, o que és millor mantenir-los al marge perquè <strongels nens i adolescents necessiten respostes i explicacions adaptades a la seva edat i capacitat d'enteniment”.

 Fa poc, vaig llegir al Facebook el projecte que estan desenvolupant en una residència de persones amb demència en col·laboració amb una guarderia propera, en la qual els avis de la residencia que estan en bones condicions es relacionen amb els nadons durant una estona i els acaronen i els somriuen; aquesta relació amb aquests infants està sent molt benèfica pels avis els quals estan molt contents de poder donar el seu afecte a aquests nens i també pels nens que responen positivament a les mostres d’afecte dels avis; per la qual cosa el benefici es positiu tan pels nens com pels malalts.

Com a conclusió, vull dir que les relacions d’afecte dels nens i adolescents amb les persones amb demència són molt importants per aquests malalts, ja que tot i que van perdent la memòria, tenen intacta la memòria de l’afecte, la qual no perden mai, i quan ja no saben qui és el nen o jove que està amb ells si que capten el seu afecte i també reconeixen la seva energia que els resulta familiar, això fa que els malalts siguin més feliços i el seu deteriorament cognitiu sigui més lent.