Els malalts d’Alzheimer i altres demències ens ensenyen aspectes de la qualitat de la paciència, la qual ens ajuda a ser millors persones. Vivim en un món que està marcat per les presses i sovint estem programats per fer moltes coses a l’hora: ens hem d’ocupar de la feina, la família, els amics, les aficions, etc. i ens costa parar, ja que ens sembla que si ho fem estem perdent el temps; i ,molt sovint, ens embarga un sentiment d’impaciència. Quan a la nostra vida s’incorpora una persona amb demència produïda per l’Alzheimer o per alguna altra malaltia, ens obliga a parar-nos, ja que aquestes persones necessiten que els tractem amb calma, amb atenció plena i amb afecte genuí.
Poc a poc he anat aprenent a ser més pacient i he de reconèixer que la meva mestra principal ha estat la meva mare, malalta d’Alzheimer. Mentre tenia cura d’ella, mica en mica em vaig veure obligada a baixar la meva velocitat d’acció però no va ser fàcil; al principi, ho vaig passar malament i poc a poc ho vaig anar aconseguint. Vaig aprendre a observar el què expressava el seu rostre i el seu cos, i a adaptar-me a estar en sintonia amb el seu llenguatge no verbal que era molt poderós; també vaig aprendre a gaudir dels moments que passava amb ella, va ser tot un aprenentatge que paulatinament vaig anar incorporant a la meva vida.
Tot i així, no va ser un procés d’aprenentatge lineal, sinó que de tant en tant retrocedia, com per exemple una vegada, que la vaig visitar a la residència i la vaig voler portar a la terrassa que hi havia sobre l’edifici per caminar una estona ja que aquesta activitat li encantava; vàrem agafar l’ascensor, i vaig anar primer al segon pis on estava la seva habitació per portar una botella de xampú que havia comprat per a ella. En el moment de sortir de l’ascensor li vaig dir que m’esperés i que s’agafés a la barra que hi havia al passadís; va passar menys d’un minut i quan vaig sortir de l’habitació la meva mare ja no estava allí, em vaig espantar i no sabia que fer; davant d’on l’havia deixat hi havia una porta amb una escala, vaig obrir la porta i vaig veure la meva mare estirada a terra, havia saltat quatre escalons, ella estava tranquil·la i somrient, li vaig preguntar si li feia mal alguna cosa i em va dir que no, vaig intentar aixecar-la amb molta cura i delicadesa i ho vaig aconseguir, la vaig ajudar a pujar els quatre escalons i vàrem anar a la seva habitació en lloc d’anar a la terrassa i la vaig seure en una cadira, ella somreia tota l’estona i a les hores li vaig posar una música molt relaxant que a ella li agradava molt i es va quedar molt tranquil·la. La cuidadora, quan la van posar a dormir em va confirmar que no tenia cap blau al cos, tot i això, tal i com li vaig dir que fes, li va fer un massatge amb alcohol de romaní per relaxar-li el cos després de la caiguda.
Aquesta experiència em va fer pensar molt i em va ajudar a aprendre a tenir més paciència, ja que la seva caiguda s’havia produït a causa de la meva impaciència, perquè no l’havia d’haver deixat sola al passadís, sinó que l’havia d’haver portat amb mi a la seva habitació, la qual cosa no vaig fer perquè em va semblar que perdria massa temps, i com diu una dita castellana: “vísteme despacio que tengo prisa”.
Poc a poc, gràcies a la meva mare i altres experiències em vaig anar convertint en una persona més pacient, la qual cosa no solament em va beneficiar a mi i el meu entorn, sinó que especialment la meva mare que va poder percebre la meva tranquil·litat i es va sentir molt més bé. Estic molt agraïda a la meva mare que ha estat una de les meves mestres principals en l’art de ser pacient.
Un altra gran mestra ha estat l’observar la natura que no té pressa, en ella tot evoluciona al seu temps com a la imatge del principi de l’article on una nena té cura d’un arbre petit que amb els anys es farà molt gran, sense presses, ja que a la natura cada cosa passa quan és el seu moment.
Com diu Roy T. Bennett (en línia 28 de març de 2023): “la paciència no és l’habilitat d’esperar. És estar calmat sense importar el què passi, transformar les experiències en oportunitats de creixement i tenir la fe per creure que finalment tot es solucionarà mentre esperes”
20 d’agost de 2023
Català 
Español