Quan algun familiar molt proper és diagnosticat amb la malaltia d’Alzheimer, al principi, el que està al seu càrrec s’acostuma a desbordar ja que s’omple d’inquietuds i inseguretats i no sap per on començar a encarar la situació.
Jo que sóc la filla gran de tres germans veia que tenia que començar a encapçalar la manera de resoldre aquesta situació, quan fins ara era la meva mare la que davant d’una situació complicada ens ho resolia tot i aquest canvi de rol em va costar acceptar. Aquesta etapa va ser dura ja que es tractava de buscar solucions perquè la mare estigués ben atesa, ja que els tres germans a les hores treballàvem i necessitàvem ajuda externa perquè la mare no li faltés res quan nosaltres no la podíem atendre.
Poc a poc ens vàrem anar acostumant a la nova situació i a partir de l’assaig i error vàrem anar trobant els serveis adients que van fer que la nostra mare estigués contenta i ben cuidada.
Els recursos varen ser diversos, des d’una noia que tenia cura d’ella a casa seva, passant pel centre de dia més una noia que la recollia i estava amb ella fins que jo arribava de la feina i finalment la residència. En cadascun d’aquests passos primer ens vàrem equivocar i posteriorment vàrem anar trobant el millor per a ella i, d’aquesta manera, poc a poc vaig anar acceptant la nova situació des del cor i això em va tranquil·litzar molt perquè ja no tenia cura de la meva mare per obligació sinó per gust de fer-ho.
Finalment varen aconseguir que la mare fos feliç a la segona residència on va passar els últims catorze anys de la seva vida i estava molt ben atesa pel personal de la residència i un dels fills que la visitava diàriament. Va ser en aquesta etapa que jo, que era la que coordinava la seva atenció, em vaig acabar de relaxar perquè veia que la mare estava molt contenta tan amb la residència com amb l’atenció per part dels tres germans i quan anava a passar les tardes o els matins amb ella era una festa, ens ho passàvem molt bé, passejàvem pels jardins i terrasses de la residència, jugàvem, escoltàvem música a la seva habitació i quan la mare ja no podia menjar sola li donava el sopar o el dinar etc. i tot el que fèiem era molt plaent per a ella i per a mi.
En aquesta època ella i jo ens vàrem unir emocionalment i vàrem deixar enrere les petites diferències que havíem tingut quan ella encara estava be. La nostra relació estava basada en l’amor mutu i tot el que fèiem ens resultava agradable i divertit. Va ser en aquesta època que sentia dintre meu que la malaltia de la meva mare estava sent un regal per a mi ja que emocionalment estava sanant la part emocional entre la meva mare i jo i per a la meva mare també va ser un regal ja que gràcies a aquesta malaltia estava deixant de ser la persona rígida que era davant d’algunes creences i estava aflorant la seva part més dolça i femenina i aquest canvi d’actitud va facilitar que ella pogués ser més feliç i gaudís molt tot el que fèiem juntes.
Per a concloure vull dir que els entrebancs que tenim a la nostra vida, gairebé sempre, si els acceptem i els treballem, es poden convertir en regals que ens ajuden a créixer i a ser millors persones i a sentir-nos més bé amb nosaltres mateixos perquè amb aquesta actitud d’acceptació actuem des del cor i no des del cap.
20 d’octubre de 2024
Català 
Español