L’àvia Maria s’ha tornat una nena

L’àvia Maria pateix la malaltia d’Alzheimer, a mesura que la dolència avança cada cop el seu comportament és més infantil i quan arriba a aquesta etapa de la infantesa viu bé la seva situació perquè se sent ben tractada i estimada, és per això que les seves reaccions acostumen a ser innocents i divertides ja que sempre està en el moment present i delecta a les persones del seu voltant amb les seves sortides, la majoria fora de to però gairebé sempre amb bon humor i alguns cops enfadada, tot i que li dura poc, però en general acostumen a ser reaccions molt simpàtiques.

!Qui ho havia de dir!

Perquè l’àvia Maria quan estava bé tot i que era molt simpàtica a nivell social i generosa ajudant al qui ho necessitava, a casa seva es comportava com una dona seriosa, bona organitzadora de la seva llar, responsable, una mica rígida i que no gaudia gaire de la vida perquè estava massa preocupada per tot i mostrava la seva part més trista i ressentida amb les persones del seu voltant proper. Tanmateix en l’àmbit social estava molt pendent de tenir el comportament correcte davant els altres, per la qual cosa guardava molt les formes per tal de “quedar bé”.

Quan Maria encara caminava i vivia a casa seva, anava al Centre de Dia i al moment de sortir de casa acompanyada de la seva filla Lourdes, premia el timbre de les dues veïnes amb les que tenia millor relació i els deia molt contenta: “vinc a acomiadar-me, me’n vaig al col·legi”. Gaudia molt el Centre de Dia perquè la tractaven molt bé i aconseguien que es sentís important, ja que li encarregaven petites tasques que a ella li agradava fer o feia tallers d’alguna mena, com pintar teles de seda que després regalava a la seva filla.

Ara que Maria ja viu a la residència i encara parla i raona més o menys bé, fa poc li ha dit a la seva filla Lourdes “a fora passen moltes coses però a mi no m’interessen, m’agrada estar aquí que és casa meva”. La seva filla quan ho ha sentit ha estat molt contenta, ja que ha vist que la seva mare ara és feliç.

Maria està contenta a la residència perquè la tracten bé i els seus familiars i amics la visiten sovint, la cuiden i l’estimen. La seva filla Lourdes la va a veure gairebé cada dia y passa molt bones estones amb ella.

La Maria parla poc i el que diu és molt incoherent. la seva filla la fa jugar als jocs que es poden jugar amb les mans, ja que té mobilitat reduïda, són els jocs que Maria jugava amb ella quan era molt petita. Maria sembla que recorda el joc i segueix amb molt alegria el que li diu la Lourdes la qual expressa obertament, amb una cara radiant i una expressió preciosa; quan acaba el joc, com que gairebé no parla, la seva expressió corporal en especial de les seves mans i el seu rostre diuen que vol continuar jugant.

Quan és l’hora de menjar, se li ha de donar ja que ella ja no és capaç de menjar sola. La seva filla ho fa sempre que pot; alguns dies que està molt inquieta comença a parlar i prodiga ordres inintel·ligibles e incoherents a la Lourdes i no vol que li doni el menjar, llavors posa la mà dins la sopa i s’embruta ella i tot el seu voltant, per la qual cosa la Lourdes s’ha tingut que posar seriosa i dir-li amb molt d’amor: “això no es fa Maria”, finalment ha pogut fer-la menjar. Maria no s’ha resistit, sinó que ha obeït i està tranquil·la i disposada a engolir el menjar.

Maria és molt inestable, canvia molt sovint d’humor, ara vol una cosa, ara en vol un altra, sort que la seva filla la sap portar, cap de les seves reaccions l’altera ni se les pren com a personals. Això fa que tinguin una relació molt fluida. Per exemple, la Lourdes, quan va a visitar-la després d’abraçar-la i petonejar-la li pregunta si vol anar a passejar a la terrassa amb la cadira de rodes, la Maria amb cara d’enfadada li diu que no, un moment després la Lourdes li torna a preguntar i aquesta vegada diu que si tota contenta. Aleshores pugen a la terrassa. Quan arriben a dalt la Lourdes comença a conduir la cadira de rodes amb una certa velocitat, mira a la Maria i veu que està contenta i emocionada i li pregunta: “ Maria, t’agrada la velocitat” ?  I ella contesta amb una cara radiant i li diu: “si, si”

 Quan la Maria en una festa de la residència sent algú que canta una cançó de la seva època que li agrada, escolta amb molta atenció i el seu rostre expressa una gran satisfacció, no canta però molt somrient va movent el cap seguint el ritme de la cançó.

A vegades té ganes de parlar i fa una llarga explicació a la seva filla, es tracta de una xerrada incoherent, que no té ni cap ni peus, però el to amb el que parla sembla que el que diu sigui real. Llavors Lourdes se la mira atentament com si ho entengués i quan acaba li diu: “si Maria, tens tota la raó, tu en saps molt i ho fas tot molt bé”. Maria l’escolta satisfeta i amb un posat que demostra que corrobora el que diu la seva filla. En aquest moment a la Maria li ha pujat l’autoestima, perquè es sent compresa i valorada.

Així s’acostuma a comportar una persona malalta d’Alzheimer quan emocionalment està bé, ja que viu i gaudeix el moment present des d’una perspectiva infantil, perquè ella, conscientment, no recorda el passat i no li interessa el futur.

Sento que és una gran ensenyança pels que estem sans, és una mestra per a nosaltres els adults que ens costa tant enfocar-nos en el moment present ja que la nostra ment se’n va amb facilitat al passat o al futur.

Per la María és una gran oportunitat poder viure els últims anys de la seva vida des de la seva percepció innocent, infantil i pura; gaudint de cada moment, ja que així podrà marxar d’aquest món molt més feliç, neta d’emocions i records que ara ja no li serveixen.

T’estimo Maria, no canviïs , i gràcies per aquesta gran lliçó.

Foto de Ainara Oto a Unsplash