Hi havia una vegada una família que s’estimaven molt entre ells, però no els agradava expressar-ho dient-s’ho entre ells i fent-se petons i abraçades.
Un dia l’àvia Maria es va començar a desorientar, es deixava la compra al mercat i no ho recordava, no sabia on guardava els diners, la seva filla quedava amb ella a un lloc determinat de la parada del metro per anar a comprar i ella estava a un altre lloc, etc.
Els seus nets parlaven amb ella amb molta tendresa i li recordaven algunes coses i els besnéts que l’anomenaven “la iaia velleta” es relacionaven amb ella amb molt d’amor.
L’àvia Maria tenia moments en els quals era conscient de la seva desorientació i pèrdua de memòria i ho intentava dissimular. Era una època en que, alguns cops, havia agredit verbalment algunes persones properes sense cap motiu, suposo que aquesta reacció podria ser conseqüència de la seva pròpia frustració.
Poc a poc la situació de la Maria es va anar deteriorant cada cop més. A mesura que això passava el seu caràcter era cada cop més infantil i també es va anar calmant. Els adults que l’acompanyaven ens produïa molta tendresa i ganes de protegir-la.
La seva família i les cuidadores, també la gaudien si es posaven al seu nivell, i responien als seus interessos, com podien ser: les mostres d’amor, carícies, paraules amables, reconeixement del que ella era i feia, quan valoraven molt els seus èxits, com encertar passar una pilota per una rotllana gran, caminar, reconèixer-li una afirmació que feia amb molta convicció, tot i que no entenien el què deia, seguir-li la corrent etc. Totes aquestes reaccions vers ella, plenes d’amor, la feien molt feliç i augmentaven la seva autoestima.
La Maria li agradava molt que juguessin amb ella, a jocs que ella havia jugat amb els seus fills quan eren petits, els gaudia molt i aixecava les mans en senyal de que volia seguir jugant.
També gaudia molt de la música, tranquil·la i relaxada. Quan l’escoltava es podia observar com ella s’anava relaxant cada cop més. També li agradava escoltar la música popular que coneixia de la seva infantesa i joventut.
La Maria havia estat sempre una persona presumida, i a la seva manera, li agradava quan la cuidadora la vestia cada matí, ella es mirava al mirall i li donava les gràcies: “ho has fet molt bé, maca”.
El temps va anar passant i la Maria anava perdent la seva expressió de vivesa, ja no tenia força, dormia molt més, i moltes vegades tenia una mirada perduda, la qual tornava a tenir vida quan algun familiar o cuidador li expressava tot el seu amor amb molta força, abraçant-la, tocant-la, acaronant-la i dient-li amb paraules que l’estima. Ella seguia prenent les medicines que li prescrivia el metge per a la seva malaltia, però les medicines de l’afecte eren les millors medicines que podia prendre. I ! que barates que són !.
Cada dia quan la seva filla anava a visitar-la expressant-li totes les mostres d’afecte possibles, ella era feliç i els seus ulls tornaven a brillar. Era com un miracle.
Un dia li va dir a la seva filla: “¿“tu ets aquella que m’estima molt ?”, quina emoció més gran, havia oblidat el seu nom, no sabia que era la seva filla, però no havia oblidat que l’estimava molt.
Aquest és el gran prodigi de la malaltia d’Alzheimer, només es recorda el que és més important en aquesta vida: l’amor.
Com deia F. de Saint Exupery al llibre el Petit Príncep “el més important no és visible als ulls”.
Ensenyança
Els malalts d’Alzheimer reben de manera intacta tots els senyals d’amor genuí, els reconeixen i els aprecien, ja no els interessa els bens materials, la posició, el prestigi, les grans dites intel·lectuals etc.
Tenint cura de la Maria, els seus familiars es van anar transformant, i van experimentar la importància de expressar-se obertament els sentiments d’amor entre ells.
Per tot això sento profundament que els malalts d’Alzheimer quan els tenim a prop, i tenim el privilegi de cuidar-los i expressar-los el nostre amor, són un gran regal, ja que ens donen una gran ensenyança de vida que ens fa més savis.
Carme Aràjol Tor
20-09-2021
Català 
Español