Estem en mig de la temporada hivernal; en aquesta època de l’any sembla que la natura redueix el seu ritme de creixement a causa del fred i també a que els dies són més curts, per la qual cosa hi ha menys llum. Les plantes estan ensopides i la majoria de les que floreixen esperen a fer-ho més endavant quan la temperatura comença a ser més alta i el sol llueix amb més força i ens acompanya durant més hores.
L’hivern és un període en el qual la natura sembla que va cap a dins d’ella mateixa per omplir-se de força, per tal que quan arribi el temps primaveral torni a ressorgir ja que l’ímpetu energètic brolla per a tots els éssers vius: animals, humans i plantes. Hi ha alguns animals que a l’hivern romanen quiets en els seus caus com els ossos, rèptils i altres,
L’ésser humà també baixa el seu ritme d’activitat energètica, tot i que cada persona ho fa al seu ritme depenent de la seva manera de ser o d’actuar. La meva mare, malalta d’Alzheimer, durant els seus últims anys de vida, a l’hivern tenia una forma d’actuar molt curiosa: pràcticament no parlava i es passava una gran part del dia dormint i quan arribava el bon temps es despertava i començava a parlar i a interactuar amb tothom de manera alegre i dinàmica. En el seu cas era molt clar que a ella la temporada hivernal la inspirava a anar cap a dins i a moure’s el menys possible perquè estava hivernant.
Aquesta similitud de l’hivern com a una època d’introspecció és una bona metàfora per a les persones que busquen conèixer-se més o que busquen avançar en el seu camí espiritual, ja que l’única manera d’anar cap endavant en els dos cassos és anant cap a dins i buscant de manera honesta i humil dins nostre respostes; segur que trobarem aspectes de nosaltres que no ens agraden i que hauríem de canviar per tal de seguir avançant i altres que si ens agraden. Quan aconseguim fer-ho es molt bo per a nosaltres perquè podem netejar les partes més fosques i d’aquesta manera caminem més lleugers.
M’agrada observar el meu comportament davant les diferents situacions per les que transito a la vida, em satisfà analitzar-les i comprovar si la meva actitud, pensament o comportament ha estat el correcte o no; intento ser honesta, que no significa que sempre ho aconsegueixi. Una de les coses que observo atentament és si la meva actitud ha estat dirigida pel meu ego el qual busca el reconeixement o si he estat genuïnament honesta i humil. Fa molt temps, la meva mestra de meditació d’aquell moment em va fer reflexionar sobre aquesta qüestió. Ella estava parlant amb un nen i li preguntava alguna cosa i el nen li responia “ no ho sé” i ella va respondre “ si, aquesta és la resposta correcta”. Jo estava observant l’escena i em vaig quedar pensant ja que aquesta resposta sentia que també em podia servir a mi per reflexionar-hi i me la podia aplicar. Vaig estar molt de temps donant-li voltes fins que un dia llegint una frase d’unes escriptures índies vaig trobar la resposta que deia: “ el que creu que sap, no sap i el que creu que no sap, sap”. Aquest dia ho vaig entendre tot; el que vaig interpretar va ser que quan estem molt segurs de les nostres actuacions i coneixements, sense vacil·lar ni qüestionar-nos res i volem que els altres ens donin la raó, és molt possible que ens estem deixant portar pel nostre ego; en canvi, si ens obrim a la possibilitat que altres puguin donar altres respostes que puguin enriquir o canviar la nostra, ho fem des de la nostra humilitat i amplitud de mires, ja que el que volem és aportar el millor punt de vista, sigui el nostre o el d’algú altre i no estem buscant el protagonisme ni ésser els millors.
Com a conclusió vull dir-vos que és bonic que la terra hiverni a la temporada hivernal per tal de poder donar el millor de sí a la primavera; de la mateixa manera que l’ésser humà que practica la introspecció i va sovint cap el seu interior, perquè llavors surt de dins seu el millor de si mateix que pot aportar al món que el rodeja i, d’aquesta manera, molts se’n poden beneficiar.
20 de febrer de 2024
Català 
Español