Com afrontem la marxa d’un ésser estimat?

Aquest mes de novembre és el mes que a la nostra cultura honorem les persones que han marxat, és per això que he pensat que és un bon mes per reflexionar-hi. Quan una persona propera deixa aquest món, acostuma a significar un trasbals per a les persones que l’estimem. Moltes vegades ens costa acceptar-ho perquè estàvem molt vinculats a aquesta persona o no, però si que li teníem una gran estimació.

Quan va morir la meva mare, malalta d’Alzheimer, al final de la seva vida tenia una actitud molt introvertida, perquè no parlava, estava gairebé sempre amb els ulls tancats i el seu rostre era quasi sempre inexpressiu, fora d’alguns moments en els quals aconseguia estimular-la una mica i era llavors quan en el seu rostre es dibuixava un lleuger somriure. Davant d’aquesta situació, jo tenia sentiments ambivalents ja que en alguns moments no entenia què feia la mare en aquest món, perquè em semblava que ja no podia aportar-hi res, però també sentia que possiblement no entenia què feia aquí però tenia que confiar en que la situació en que estava la mare era la millor ja que l’univers així ho volia, per la qual cosa em sentia tranquil·la i confiada en que tot era perfecte.

Quan menys m’ho esperava la mare va entrar en el procés de comiat d’aquest món, a partir que ella va poder resoldre un conflicte familiar que va patir quan tenia tretze anys i que explico en el meu llibre Te quiero hasta el cielo; llavors ella va deixar de menjar durant un mes i només acceptava líquids fins que se’n va anar. S’anava apagant de manera molt relaxada, rodejada dels seus familiars i de la música tranquil·la que l’havia acompanyat durant dotze anys a la residència. El seu rostre sempre estava en pau i se la veia molt complaguda al rebre les vibracions d’aquesta música tan profunda i tranquil·la, i molt sovint somreia molt dolçament.

Vaig poder acomiadar-me d’ella poc a poc, i vaig poder parlar-li de mi, li vaig donar les gràcies pel que ella havia significat i fet per a mi generosament, i també li vaig expressar el que m’havia fet mal, segurament sense que ella en fos molt conscient. Ella em mirava somrient amb molta atenció i sentia que m’entenia. Al poder-li dir tot això totes dues ens vàrem curar de les petites ferides. I quan tan jo com la meva família ens havíem acomiadat de ella, una matinada se’n va anar. La doctora Elisabeth Kübler Ross científica i experta mundial en acompanyar als seus pacients al moment de morir, diu en el seu llibre La mort: una aurora:“ si us acosteu al llit del vostre pare o de la vostra mare moribunds, encara que estiguin en coma profund, escolten tot el que els digueu i mai és tard per expressar-los un –ho sento- o –t’estimo- o alguna altra cosa que us vingui de gust dir-li. Mai és tard per pronunciar aquestes paraules, inclús després de la mort, ja que els difunts continuen sentint”.

La marxa lenta de la mare va ser un procés molt maco i curatiu. Un cop ella havia deixat el cos el seu rostre estava ple de pau i estava molt guapa. Al tanatori vaig acompanyar a unes amigues a veure-la i les tres vàrem entrar en un estat de pau que vàrem perdre la noció del temps durant una bona estona i quan vàrem sortir, les tres vàrem coincidir en que sense proposar-nos-ho havíem entrat en un estat meditatiu.

Tot i tenir assumida la marxa de la meva mare, el meu cor estava adolorit, me l’estimava molt i havia tingut cura d’ella durant disset anys, sentia el dol de la pèrdua d’un ser molt estimat, per això en alguns moments vaig tenir la necessitat de plorar, plorar molt i molt, aquest procés d’expressar el meu dolor plorant va ser intens però va durar poc, després el dol va continuar però d’una manera més suau, fins que vaig sentir que ja havia tancat la ferida del dolor de la separació.

Poc a poc vaig començar a sentir-me tranquil·la, contenta i satisfeta d’haver tingut la possibilitat de tenir cura de la meva mare; aquest fet em va proporcionar molta pau i alegria, perquè sentia que havia complert amb el meu deure, no per obligació sinó per opció personal. Resoldre aquest tema d’aquesta manera ha significat per a mi una gran lliçó que m’ha fet una millor persona:

des de llavors he crescut molt personal i espiritualment, i ha augmentat la alegria, la joia i la pau del meu cor.

Les claus d’aquesta transformació han estat:

• Tenir cura, amb total amor i generositat, de la meva mare sense esperar res a canvi.
• Resoldre els temes pendents amb ella, així tan ella com jo vàrem poder restar amb pau i joia.

La meva experiència es una més de les moltes que poden tenir les persones quan perden un ser estimat, i totes son vàlides, ja que cadascú de nosaltres estem en un procés diferent.

Des d’aquí em solidaritzo amb tots els familiars de persones malaltes que en algun moment hauran d’afrontar la marxa del seu ser estimat.