Al principi que la meva mare va ser diagnosticada amb la malaltia d’Alzheimer, el neuròleg ens va dir als tres germans que era molt important que la féssim caminar ja que aquest fet estimula el cervell i per la qual cosa retarda l’avenç de la malaltia.
La veritat és que ens ho vàrem prendre al peu de la lletra i des del primer moment quan un de nosaltres estava al càrrec de la nostra mare els caps de setmana, la fèiem caminar allí on érem, la veritat és que no ens costava gaire perquè a ella sempre li havia agradat caminar. Durant la setmana una cuidadora s’ocupava d’ella. Sempre que els fills o la cuidadora estàvem amb ella intentàvem anar als llocs caminant, sempre que no fossin molt allunyats, i la nostra mare estava encantada. Al principi, hi va haver una època en la qual ella estava sempre molt nerviosa i quan caminava es calmava molt i d’aquesta manera tots estàvem contents.
Quan va començar a anar al centre de dia, durant la setmana, com que els fills treballàvem, el meu germà la portava en cotxe i l’anava a buscar una noia que se’n feia càrrec que la passejava pel barri i anaven caminant fins a casa, la cuidadora intentava allargar al màxim el passeig fins l’hora de sopar, ja que mentre estaven caminant pel carrer tot resultava molt agradable per la mare, estava contenta de caminar i trobar-se les amigues del barri, però quan entraven a casa tot es complicava una mica, ja que la mare es posava de mal humor perquè no acceptava que la cuidadora estigués a casa seva, la qual li feia el sopar i la posava a dormir. En algun moment arribava jo i passava la nit amb ella a casa seva.
Els caps de setmana, un fill se’n feia responsable i cadascun de nosaltres la feia caminar segons les nostres possibilitats i criteri, per exemple la meva germana Antònia que vivia a la ciutat de Cornellà, la portava a moltes de les activitats ciutadanes que s’hi feien i la meva mare les gaudia d’allò més, també, a vegades, se l’emportava a Barcelona i anaven de compres o a visitar museus. El meu germà Jaume que vivia prop de casa de la mare, al barri de la Font d’en Fargues, com que el barri està ple de jardins i zones verdes la passejava pel barri i jo l’acostumava a portar-la al mar amb cotxe i allí caminaven i quan la mare es cansava seiem prop del mar amb unes cadires plegables que jo portava. La mare gaudia moltíssim aquestes caminades i estava molt contenta i tranquil·la tan per la caminada com per poder contemplar el mar que la relaxava molt.
Quan la mare va ingressar a la residència, al principi, la portàvem a caminar pels voltants de la residència i quan va començar a perdre facultats ja no sortíem de la residència amb ella sinó que la fèiem caminar dins la residencia, per les terrasses i jardins y ella estava encantada, tot això ho vàrem fer fins que la mare va poder caminar, la veritat va ser que vàrem aconseguir que la seva mobilitat fos bona fins ben entrada la nova fase de la malaltia. Quan ja no podia caminar la passejàvem amb cadira de rodes.
La mare que va patir la malaltia durant disset anys, va caminar bé durant els primers onze anys, per tant puc dir que el fet de caminar tan, va ser un dels seus millors estímuls per enrederir l’avenç de la malaltia a nivell motriu.
Animo als cuidadors i cuidadores que caminin tan com puguin amb els seus malalts ja que aquesta pràctica ajudarà a la persona malalta a tenir una millor qualitat de vida i a retardar l’evolució de la malaltia.
20 de juny de 2024
Català 
Español