Fa uns anys vaig tenir que experimentar en la meva pròpia pell la importància de l’acceptar.
No m’havia imaginat mai que m’hagués d’encarar amb la malaltia d’Alzheimer que va patir la persona més propera a mi, la meva mare. Sempre havia mirat aquesta malaltia de lluny, tot i que sabia que era molt dura pel qui la pateix i pels familiars propers.
Tot i això, quan la mare va ser diagnosticada amb la malaltia d’Alzheimer, com a cuidadora principal que era, em vaig posar a buscar solucions perquè la meva mare estès ben atesa i fos feliç i poc a poc ho vaig anar aconseguint.
No va ser fàcil acceptar la nova situació, però estava disposada a aconseguir-ho perquè confiava en mi i en que li volia oferir el millor a ella perquè fos feliç, per la qual cosa em vaig oblidar de mi mateixa i em vaig enfocar en resoldre qualsevol tema relacionat amb la mare.
Això va fer que la meva ment estigués sempre enfocada en buscar solucions i no en sentir que era molt desgraciada i en que era injust que la meva mare patís aquesta malaltia perquè no podia deixar de pensar en com era abans: plena d’energia, alegre, activa ... ¡ ara es tractava d’una persona desorientada, amb la mirada perduda i que se l’havia de guiar contínuament. Tot això no m’ocupava la ment, sinó ben al contrari, només me l’omplia el desig d’aconseguir el benestar de la meva mare en la seva situació actual.
Ara m’ho miro des de la distancia i veig que la meva actitud estava plena de generositat no calculada, que va anar sortint del meu cor, i que em va portar a acceptar totalment la situació i a enfocar-me en el noble objectiu d’aconseguir el benestar i la felicitat de la meva mare la qual a mesura que ho anava aconseguint, jo també em sentia cada cop més satisfeta i aquest va ser el gran regal que vaig obtenir sense esperar-ho.
També vaig arribar a la conclusió que aquesta acceptació de la situació també sortia d’una acceptació de mi mateixa que em feia sentir una gran confiança en que podria resoldre aquesta situació de la millor manera.
Això em fa pensar, que la veritable acceptació, no pot sortir de la freda reflexió mental del què s’ha de fer, sinó que ha de sortir del nostre cor, ja que el cor és el gran savi que ens guia pel bon camí, que fa que prenguem decisions bones i generoses pensant en els altres i oblidant-nos de nosaltres. Es tracta d’un oblidar-se ple d’amor i confiança vers nosaltres mateixos, on la por i la inseguretat personal hi estan totalment descartades, i que sense proposar-nos-ho ens porta a que ens sentim plens de felicitat per haver complert amb el nostre deure, no per obligació sinó per amor.
La paraula acceptar, en el diccionari de la Llengua es defineix, entre altres coses, com a resignar-se i, com podeu veure, no es tracta del que parlem aquí, ja que resignar-se vol dir acceptar una situació fent-se la víctima. Parlem de l’acceptar com diu Emilio Carrillo, escriptor, economista i conferenciant en el vídeo de You Tube “Vivir en presencia” “ l’acceptació és fruit de la confiança ... - ... i quan parlem de confiança ens referim a creure en nosaltres mateixos i ,sobre tot, en creure que si confiem, l’univers ens proporcionarà a cada moment el que necessitem”.
Acceptar requereix ser fort per dins i tenir la convicció que quan acceptem qualsevol situació difícil que ens pugui passar a la vida ens relaxem i ens deixem anar, i és llavors quan les dificultats amb les que ens enfrontem es suavitzen i les podem viure amb harmonia i pau amb nosaltres mateixos, i és amb aquesta actitud que fa que aquests mateixos obstacles acabin convertint-se en grans regals si sabem veure que de la situació difícultosa que passem hem pogut aprendre alguna cosa que ens ha fet millors persones.
Català 
Español