A mesura que la malaltia va avançant, el comportament dels malalts d’Alzheimer és més infantil ja que els agrada jugar i també moltes vegades anomenen els familiars cuidadors “pare” o mare”, tot i que moltes vegades es tracta d’un fill o algun altre familiar. Suposo que es senten com nens que necessiten que un adult en tingui cura i els protegeixi i la persona que està prop d’ells acaronant-los, parlant-los amb afecte o tenint-ne cura consideren que són els seus protectors i per aquesta raó els anomenen d’aquesta manera.
Quan la mare vivia a la residencia, hi havia una companya seva, Pilar, que tenia demència senil i li encantava parlar amb la meva mare tot i que la mare no era massa conscient del què passava al seu voltant. També li encantava parlar amb mi per explicar-me les seves aventures amb la meva mare i en una ocasió em va dir molt contenta i emocionada:¿saps? La teva mare i jo juguem cada dia i ens ho passem molt bé”, i va continuar dient"demà la portaré a jugar al riu", mentre m’ho explicava estava molt emocionada, a les hores li vaig dir: "que bé !!! , si la portes al riu podeu portar una pilota per jugarÍ”, va estar molt contenta explicant-me aquesta aventura que només estava en la seva imaginació.
Així són aquests malalts, la seva imaginació va volant i d’aquesta manera són feliços. Jo vaig aprendre que era millor no portar-los la contraria ja que ells creuen que el que ens expliquen és molt real i si els volem fer tornar al nostre món es deceben perquè es senten no valorats i els baixa l’autoestima.
Un joc que va descobrir la meva mare amb el qual es passava molta estona jugant va ser comptar els seus dits, s’hi passava hores i hores fent-ho, era una de les seves activitats preferides, comptava: un, dos, tres ... fins a cinquanta o cent, o be: deu, vint, trenta ... ho feia alçant molt la veu, per la qual cosa tots els seus companys se’n assabentaven. Mentre jugava a aquest joc es sentia molt útil i segura de si mateixa i la seva autoestima li pujava perquè els seus companys estaven sorpresos i admiraven la capacitat de la Quimeta per comptar i deien:la Quimeta compta molt bé, és molt intel·ligent, deu haver tingut una feina molt important...
Un altra senyora de la residència, malalta d’Alzheimer, li agradaven molt els nens i la seva família li va portar una nina, va estar molt contenta i la tractava com si fos la seva filleta, l’estimava, l’abraçava, li canviava els bolquers, la passejava, l’alimentava, etc., es comportava com la cuidadora perfecta de la seva filla i d’aquesta manera era molt feliç.
Sovint quan visitava la meva mare a la residència la feia jugar a un joc que ella jugava amb mi i els meus germans quan érem petits, que consistia en que li agafava les seves mans amb les meves i les movia amunt i avall mentre cantava:
“arri arri burriquet, de la Seu a Martinet, portarem un formatget, per dinar… per sopar i per a la Quimeta sí n’hi haurà”
La mare estava molt contenta pujant i baixant les mans mentre cantava, i quan acabava, estava tan emocionada que seguia pujant i baixant les mans perquè els les agafés i tornés a cantar la cançó.
Així són aquests malalts. Arriba un moment que el món real en què vivim no els interessa perquè ja no hi pertanyen: viuen en el seu món en el que ja no tenen preocupacions per les situacions materials i de responsabilitats quotidianes.
En aquest sentit aquests malalts ens donen una gran lliçó ja que quan juguen s’enfoquen en el moment present totalment i el gaudeixen, en canvi els adults sempre estem ocupats i plens de responsabilitats i ens costa molt viure el moment present enfocant-nos totalment en el que estem fent en cada moment; acostumen a fer una tasca i al mateix temps pensar en un altra cosa.
En canvi, quan ens enfoquem només en el que estem fent tenim la ment més tranquil·la i en pau i gaudim molt més de les activitats diàries.
20 de gener de 2024
Català 
Español