A la meva amiga Carme se li havia diagnosticat la malaltia d’Alzheimer feia uns sis anys, però els que estàvem prop d’ella, feia temps que veiem que en alguns moments tenia reaccions i comportaments estranys; al principi, es tractava de moments puntuals, per la qual cosa no li donàvem massa importància, però poc a poc les seves reaccions singulars eren cada cop més freqüents. La seva família i les amigues estàvem preocupades per ella ja que no volia anar al neuròleg per fer-se la prova, fins que finalment la seva germana i una amiga la van convèncer i immediatament va ser diagnosticada d’aquesta malaltia.
Al principi de saber el diagnòstic tot seguia igual perquè la Carme, tot i que sabia que tenia la malaltia, no li donava importància i en parlava de manera natural. Les amigues vàrem seguir tractant-la igual i fent les coses que acostumàvem a fer amb ella. Ella i jo, entre altres coses que ens unien, ens encantava la música clàssica i anàvem sovint, les dues o amb amigues, a l’Auditori de Barcelona, tot i que paulatinament, a mesura que avançava el seu deteriorament neuronal, ella estava més despistada i havíem d’estar més pendents d’ella. Ella era conscient de la seva davallada progressiva i més d’una vegada ens havia donat les gràcies perquè la portàvem als concerts, perquè ella ho valorava molt ja que s’estimava la música.
En aquell temps la Carme vivia a casa seva sola i tenia una cuidadora que se’n ocupava i la portava al centre de dia prop de casa seva. Es va adaptar molt bé al centre i de seguida va fer amics que si ho necessitaven ella els ajudava, ja que la Carme era una molt bona persona que li agradava ajudar. A les amigues, quan ho vàrem necessitar sempre la vàrem trobar per donar-nos un cop de mà. Aquesta deu ser la raó per la qual tenia tantes amigues que l’estimàvem i que cadascuna, a la nostra manera, hem estat pendents d’ella fins al final.
Va arribar un moment que ja no podia viure a casa seva i va ingressar a la residència; en un principi va estar bé a aquesta residència perquè com que estava al costat de la Rambla del Poble Nou tots els que l’anàvem a veure la portàvem a passejar per la Rambla i arribàvem fins el mar, ella era feliç perquè es trobava a veïns del barri amb els que feia “petar la xerrada”, ja que ella sempre havia viscut al Poble Nou.
L’any 2020, el temps de la pandèmia, va ser un moment d’inflexió, ja que ni els amics, ni els familiars la vam poder visitar i la seva família només podia interactuar amb ella per Zoom. Ella, a les hores es va tornar agressiva vers els seus companys i cuidadors de la residència, perquè suposo que no entenia que ningú la visités, ni amics, ni família. Quan ja se la va poder visitar de nou i podíem treure-la un altre cop, la Carme era una persona molt diferent que no ens coneixia i pràcticament no podia caminar i molt aviat ja va anar amb cadira de rodes. Aquesta situació és un exemple que ens fa comprendre la importància d’estimular a aquests malalts per tal d’ajudar-los a que es retardi el seu deteriorament físic i mental.
A mi m’agradava visitar-la de tan en tan, tot i que ella no em coneixia però els malalts d’Alzheimer mai perden la memòria de l’amor i quan hi anava procurava mostrar-li el meu afecte mitjançant les meves paraules, carícies i algun bombo, tot això ella ho agraïa en algun moment de la visita amb alguna frase curta o amb un somriure, tot i que no em coneixia i gairebé no parlava i si ho feia no se la entenia.
Estic contenta que vaig anar a veure-la un mes abans de la seva marxa, i sorprenentment el dia que la vaig visitar estava molt desperta i em va estar parlant tota l’estona, tot i que no l’entenia se la veia contenta i ens ho vàrem passar molt bé, ella parlava de lo seu i jo li seguia la corrent intentant dialogar amb ella mentre l’anava acariciant, era una conversa incoherent però divertida. Al final de la visita, abans de portar-la al menjador per dinar, vaig entendre perfectament que em va dir: “ets molt maca”. Ara me’n adono que aquest va ser el nostre comiat. Estic agraïda per haver tingut aquesta oportunitat.
Va morir de sobte durant la nit. La cerimònia de comiat va ser senzilla y molt autèntica, allí estàvem els amics i amigues i els familiars que l’hem acompanyat en aquesta vida, es respirava molta pau i molt amor, va ser preciós; jo m’imaginava que la Carme estava molt contenta allí on estigués ara observant la cerimònia. Era com si tots els assistents li retornéssim l’afecte que ella ens havia donat durant la vida.
Carme gràcies per tot i que siguis molt feliç, t’ho mereixes de tot cor.
20 de març de 2024
Català 
Español
Molt ben explicat Carme! Gràcies!
Moltes gràcies Carme per aquest escrit tant bonic