Es diu que “la mirada és el mirall de l’ànima” i és veritat, una mirada ho diu tot de la persona, pot expressar moltes coses: por, desorientació, felicitat, indiferència, sinceritat, il·lusió, tristesa etc. Com diu aquesta dita: “Els somriures que surten del cor es mostren a través de la mirada” –en línia 13 de juliol 2023–.
La meva mare abans de començar a manifestar-se-li la malaltia d’Alzheimer era una dona molt vital, tenia una veu potent i atractiva que respirava optimisme, simpatia i acolliment, també tenia una mirada molt viva i expressiva; tot això feia que connectés de seguida amb les persones amb les quals es comunicava.
La malaltia que se li anava manifestant poc a poc feia que aquesta vivacitat que ella expressava de manera natural amb la mirada anava minvant. Els que l’estimàvem, al principi, no n’érem molt conscients perquè aquest minvar era molt lent. A mesura que la malaltia anava avançant cada cop era més evident que la Quimeta, així es deia la meva mare, anava perdent facultats, de manera que el seu to de veu ja no era tant vibrant i la seva mirada tenia un to apagat i inexpressiu.
Aquesta és un altra pèrdua progressiva que experimenten aquests malalts, i aquesta inexpressió en la mirada es va accentuant lentament quan comencen a no reconèixer les persones més properes, com són els familiars, amics o cuidadors més propers.
La primera vegada que vaig observar la meva mare i em vaig adonar que el seu esguard ja no era el seu, me’n vaig adonar que ella havia baixat el seu nivell de comunicació, com si la seva ànima ja hagués perdut la capacitat de vibrar i emocionar-se visualment davant de les persones que la rodejaven.
Cuando fui consciente de la situación, me invadió un velo de tristeza, pero muy pronto acepté la nueva situación y me sobrepuse para poder ofrecerle lo mejor de mí misma, porque comprendí que yo soy la persona sana que estaba allí para ayudarla y estimularla, mostrándole mi amor incondicional y si era capaz de hacerlo así, sentía que mi madre sería feliz y se motivaría para poder dar lo mejor de sí misma.
Amb aquesta actitud vaig aconseguir que ella fos feliç, i que fos capaç de vibrar, somriure obertament i emocionar-se quan arribava cada dia a la residència i li parlava amb molta alegria, la besava i l’abraçava; era preciós veure la seva reacció. La seva mirada seguia sent poc viva, però amb la meva actitud aconseguia estimular-la. Un dia que vaig arribar i la vaig saludar efusivament, ella em va mirar i va dir: “Tu, ets aquella que m’estimes molt?” i jo molt emocionada li vaig contestar“, si, Quimeta”. Ella ja no recordava que era la seva filla, però si recordava que l’estimava molt.
Com he comentat altres cops, els malalts d’Alzheimer mai perden la memòria de l’amor, és per això que és tan important estimular-los a través de l’afecte sincer i genuí.
Com a conclusió vull dir, que tot i que el seu cervell es va deteriorant lentament , les persones que estem al seu voltant i els estimem podem aconseguir estimular-los per tal de que siguin més feliços, tot i que la seva mirada i el seu cervell no tinguin la brillantor que tenia quan estaven bé.
20 de octubre de 2023
Català 
Español