Quan la meva mare estava a la residència hi havia una senyora, que també patia la malaltia d’Alzheimer que menjava a la seva mateixa taula, es deia Mercè i la seva filla, que era filla única, la visitava sovint. La Mercè era força simpàtica i se la veia tranquil·la i somrient quan les cuidadores li parlaven amorosament i l’acaronaven.
La seva filla estava molt trista al veure la seva mare i no li demostrava gaire l’afecte que sentia per ella sinó que molt sovint li expressava la seva tristesa , inclús alguns cops plorava davant seu. La Mercè, quan estava amb la seva filla, també estava trista i poc comunicativa; era com un cercle viciós la filla estava trista i li comunicava el seu estat emocional a la Mercè i quan estaven juntes totes dues tenien el mateix estat d’ànim de tristesa.
La comunicació amb la persona malalta d’Alzheimer és molt important ja que segons com sigui, la persona malalta reaccionarà d’una manera o d’un altra.
Ens podem comunicar verbalment i segons com sigui el to, la intensitat, la calidesa o la fredor de la nostra veu farà que la seva reacció sigui diferent. Perquè la persona malalta és molt sensible i capta les emocions internes encara amb més intensitat que les persones que estem bé i a la seva manera entén el missatge que hi ha darrera de les paraules que els expressem: amor, indiferència, rancúnia, dolor, tristesa etc. Ja que per molt que ho vulguem amagar ells reben l’energia que hi ha darrera del que els diem.
És important que li expressem el nostre amor tocant-la, acaronant-la y petonejant-la, com vaig fer amb la meva amiga de la foto que, com podeu veure, va reaccionar complaguda amb un lleuger somriure, en canvi quan vaig arribar es mostrava seriosa e indiferent al que passava al seu voltant. Besar-la, tocar-la i acaronar-la va ser una manera efectiva de comunicar-me amb ella.
El mateix passa amb el llenguatge corporal del cos, tan els cuidadors com les persones malaltes, si som observadors podem veure l’estat d’ànim de l’altre i el que realment ens volen dir. Jo, poc a poc, vaig aprendre a observar la meva mare, ja que va arribar un moment que no parlava. Recordo un dia que estàvem passejant per la terrassa i ella estava molt contenta i de sobte sento que m’estira el braç cap un altra direcció de la que caminàvem, em vaig deixa portar per ella i vàrem anar a un espai de la terrassa on només hi cabia ella, vaig fluir amb el que ella m’expressava amb el seu cos i es va introduir dins d’aquell espai tan petit, jo em vaig quedar enrere esperant a veure que volia fer, ella estava molt contenta contemplant el paisatge des d’aquell espai tan íntim i minúscul, després d’una estona va sortir i em va agafar la ma i, tota cofoia, em va portar a un altre lloc de la terrassa on es veia un paisatge esplèndid, la mirava i veia la satisfacció que expressava el seu rostre ple d’autoestima i seguretat. A les hores em vaig adonar que ella estava molt satisfeta perquè l’havia respectat i havia pogut fer el que a ella li agradava.
La mirada és un altra manera de comunicar-nos entre les persones, ja que expressa molt de la persona. Sempre s’ha dit que “els ulls són el mirall de l’ànima”. Els ulls poden expressar: un somriure, tenir una brillantor especial, una calidesa, fredor o indiferència, Durant el temps de la pandèmia que hem passat des del any 2020 fins fa poc, que tothom teníem que portar mascareta, em fixava molt en els ulls de les persones, i tot i portant la cara tapada podia percebre si una persona somreia, si estava seria, si marcava distància etc.
I per últim, L’expressió del rostre és fonamental també, el semblant ho diu tot de nosaltres, pot expressar amor, calidesa, dolcesa, rigidesa, enuig etc.
Per concloure vull dir que és molt important la nostra actitud interna a l’hora de relacionar-nos amb una persona malalta d’Alzheimer i altres demències, ja que aquesta persona captarà de seguida el nostre estat d’ànim i el que li volem transmetre i com ja he dit altres vegades aquests malalts no obliden mai la memòria del amor i és la que els beneficia i els permet tenir un estat d’ànim més elevat.
Sempre recordaré una tarda que anava a visitar la meva mare, vaig arribar i molt efusivament la vaig abraçar i petonejar, com feia cada dia, i a les hores ella em va dir: “tu ets aquella que m’estima molt, veritat?” Ella no sabia qui era, però li va arribar el meu amor a través de la meva expressió de la cara i els meus petons i el va reconèixer.
Us animo que no us talleu i quan visiteu el vostre ésser estimat, li mostreu el vostre amor de manera lliure i expressiva i així es sentirà més feliç, i de ben segur que l’afecte que li doneu us el tornarà amb escreix, amb una mirada càlida i pot ser amb petons i abraçades.
20 de novembre de 2022
Català 
Español