En aquests moments de la meva vida la natura és la meva gran amiga, però no sempre ha estat així.
Quan era petita vivia a un poble del Pirineu, la família habitàvem una casa als afores prop dels prats d’herba i arbres fruiters on les vaques pasturaven. Els nens sortíem a jugar al carrer que llavors no estava asfaltat i tot sovint saltàvem als prats i corríem per allí, pujàvem als arbres fruiters i ens menjàvem alguna poma que sovint collíem verda i teníem un que altre mal de panxa. També, a vegades, anàvem al riu que estava prop de casa a berenar amb els nostres pares, o sigui que la meva infantesa va estar rodejada de natura; en aquell moment ho gaudia però no pensava que era una privilegiada ja que per mi era quelcom natural.
Quan vaig tenir disset anys vaig anar a viure a Barcelona amb la meva família, en aquell moment em semblava fantàstic aquest canvi i no trobava a faltar el contacte amb l’herba, els arbres, les plantes, els ocells, les flors, els rius, els rierols i les muntanyes que m’havien acompanyat durant tota la meva infantesa, ja que estava enlluernada per la gran ciutat. Però a mesura que em vaig anar fent gran, de tant en tant sentia que formava part de la natura i que tant jo com els habitants d’aquesta ciutat que és Barcelona ens estàvem separant d’ella, i això no és natural, per la qual cosa segur que afectava el nostre estat anímic i la nostra salut.
Així varen anar passant els anys i ja a la meva edat adulta vaig tornar a apropar- m’hi i vaig començar a anar sovint a la muntanya i encara ho faig i soc cada cop més feliç en aquestes sortides ja que gaudeixo dels boscos, del cant dels ocells, dels paisatges etc. Moltes vegades quan contemplo una vista panoràmica dalt d’una muntanya penso que m’agradaria tenir ales per poder volar i així apropar-me a les muntanyes i els turons que tinc davant meu. Poc a poc la meva comunicació amb la natura és més fluida.
Com que visc a la part nord de la ciutat prop del parc del Guinardó, aprofito per tenir un contacte diari amb el bosc, sobretot quan comença a fer fred, ja que quan fa bon temps vaig a la platja: quan no vaig d’excursió a la tardor i a l’hivern i principis de la primavera vaig al parc, camino una estona i després busco un lloc tranquil, si pot ser prop d’un arbre, sec i em descalço per poder tenir un contacte directe amb la terra i alliberar les energies denses que vaig acumulant a la ciutat; també faig unes quantes respiracions profundes omplint totalment els pulmons, les quals em donen molta pau i m’oxigenen per dins mentre prenc el sol i parlo amb els arbres, arbustos i plantes que m’envolten i els dono les gràcies per donar-me vitalitat i harmonia, finalment medito uns moments molt sovint recolzant la meva esquena a un arbre. En aquests moments aquest contacte diari amb la natura és una prioritat a la meva vida, perquè m’he fet conscient de la gran importància que té per a mi per tal que em trobi bé, serena, saludable, tranquil·la i feliç.
Com a conclusió vull dir que el contacte amb la natura és vital per l’ésser humà perquè tots nosaltres en formem part, per la qual cosa seria molt bo que per els diferents estaments d’aquesta societat: educació, mitjans de comunicació, salut etc. la seva prioritat fos fer conscient a tota la població des de petits del seu gran valor el qual és fonamental per gaudir d’una bona salut física y anímica.
20 de gener de 2026.
Català 
Español